carícies blanques,

t’imagino descalça,
travessant el llindar
de la porta,
disposada i amatent.
i jo, reduït

a un ésser invertebrat
entre els teus llavis,
que vol habitar-te
com un coàgul de sang
que et recorre
i t’embogeix,
m'endinso incert
en els teus silencis,
immensos.
tard o d’hora,
inesperadament
en un gresol
de carn,
es fondran
les nostres solituds
i desfarem en gemecs
totes les paraules
dels nostres versos