amb una llum negra

il·lumino el camí

en el ressol 

de la meva tarda,

tot cercant-te.
sobtadament
fem trencadissa
del mirall que ens separa
i el secret que t’uneix
al teu passat
com una fel

al seu ventre,
s’esvaeix.
salpa el teu vaixell,
omplint de garbí
totes les veles,

buscant en la meva
la teva terra.
esperant la mort
verada dintre meu,

acarones els records

que ha malmès

la tempesta.

ja no ets de ningú

ni meva,

ni de tu mateixa

voldria endinsar-me

en la teva mar

immensa,

fins arribar a l'horitzó

on la línia de la teva esquena

es confon amb les meves ganes

i acariciar

aquesta carn balmada

delicadament,

com fang rellent

en mans de terrissaire.

deixo que em xucli el vent

cap a la teva platja

i desperto cada matinada

ben a prop teu, somiant

l'escorcoll dels teus llavis

damunt els meus,

com pluja fina

sobre la prada