la voluptat
del teu cos
compacte i ofert

nítid el solc
que el travessa
de molsa i pell

pasturo persistent
amb els llavis tallant
la teva herba fresca

dallada nuesa
atia la brasa
desfermada i obscena

una abraçada
segueixen els llavis
després la resta

carícies blanques,
jocs d'infants 
de rialles i esglais

lentament obren
totes les portes
de les nostres ciutats

sense saber-ho
vaig obrir-me pas
cap el fons
immens i càlid
del teu oceà,
origen del món

on hi jugaven
totes les criatures
que viuen en tu,
en la carn
dolça i perfumada
dels teus llavis

sense voler-ho,
en un bleix de dolor,
vaig endinsar-me
des de la superfície
de les meves carícies
al teu moll de l’os

avui restaran lluerts
i lluernes dormits
serà la festa dels dits,
els llavis molls
i les paraules blanques

avui escoltaré
la veu del teu desig
en cada trosset de pell
quan hi passi les mans

de carícies vessades

t’agrada escoltar

el bramuleig dolç

quan furtivament,
passes els llavis

pel meu coll

i el neguit urgent

del meu mar

tot clavant-te

amb les ungles

a la meva esquena.

deixa’m despullar-te

mentre et beso,

lentament

que aquesta tarda

el goig no té pressa

cavalquem junts
genet i corser
com un de sol

pell amb pell
no calen regnes
ni esperons

entregada i nua
deleixes una peça
a quatre mans

agafo les teves
tibant les cordes
i els ulls envelats

espetarregen
a la vora
del foc

quatre mans
una pell
i tres cors

és quan et sento lliure

que et faig captiva

com escolto el silenci

que es torna música

en una sonata de Beethoven

“Claire de Lune”

bellament il·luminada

descobreixo en cada corba

cadascun dels teus camins

des dels cims assolellats

travessant les fondalades,

on neixen els meus sospirs

encisada pel drac
dels meus somnis,
princesa captiva
i entregada,
et delectes en les paraules,
que llaminera
rellepes

paraules que s'esvaeixen
com pluja en el mar
en cada tempesta

paraules de sal,
fiblades de mel,
glops de brisa fresca

lluny del món
perdut en un somni
si res no sé de tu

escolto la remor
que em porta
prop del teu silenci
preciosíssim,
cercant el meu origen

palp a palp acarono
des dels meus records
el nostre passat,
prudentíssim

encerclant el teu enyor

focs de colors
envolten els silencis
cada cop que ens mirem

arran del mar
destil·lem la nit
com dolça fruita d'estiu

onades luxurioses
empenyen els llavis
a la vora del desig

avesats a la pell
s'atansen els dits
fent seus els nostres camins

... i creix el deler
de compartir
tantes metàfores
vessades

i paraules estripades
cercant-te
en cada somni,

corferit...

...caut,
recorro el teu camí
pas a pas,
pell endins

emmudeix
l’ona quan es perd
en l’escull
de l’oblit

s’eixuguen
tots els versos erms
en la fondalada
del neguit

...i roman fondejat
el desig
en l'efímer assossec
d'una nit d'hivern

escruix al seu pas
cada bocí de pell
quan hi passa la llengua

bruscament eleves
l'arc dels malucs
sacsejats en cada rèplica

si m'ho deixes escriure
ho faré sobre els cingles
de la teva nuesa balmada

abans que em perdin
guaitant embadalit
les teves pupil·les dilatades

si m'ho deixes dir
serà a cau d'orella
amb paraules blanques

per no desficiejar
abans d'adonar-me
que no portes calces

m'aferro a una escletxa
i m'enfilo fins el cim
on hi vius tu
per niar cada capvespre

evoco tots els moments
estrenyent el cor entre els dits
per sentir-te en cada batec
fins que et fas líquida

nua i altíssima,
coronada de neu
excessiva i exaltada,
esdevens rosada
just abans de tocar-te.

travessant una passera
pel vent esmolada
m'enfilo al teu jaç,
deessa del joc del neguit
per tastar el teu verí

amb els llavis molls
et beso
l'aura
si tu em deixes

camins de caragols
s'eixuguen
quan d'altres
apareixen

estic perdut sento
mentre fas captiva
aquesta tija
al despertar

i contemplo el fons
de la teva ànima
espaiosa i verdadera
des de la vora
dels teus ulls

estic vençut sento
quan batega febrosa
l’ardida flor
en la teva mà

esclata l’estel
lluent i solitari
a l’aixopluc
dels teus braços

trenca el silenci
una besada encesa
buidant totes les fonts
en l’últim sospir

amb dolls d’escuma
dibuixo desitjos
d’esquitxos blaus
en les teves cuixes

no hi ha carícia
més buida
que la que a ningú
mai troba

ni pell
més dissortada
que la que mai
ningú toca

bella la lluna
rodona
i blanca

mossego
fluixet
en despertar-se

els teus
mugrons
d'avellana

els teus malucs m'empenyen
en dòcil baralla
cercant l'acoblament

res existeix en aquest instant
més lluny d'un pam
entre tu i jo

i es torna el silenci
de tantes nits eixutes
en goig i moviment

voldria tornar a viure
cadascun dels nostres versos
resseguint damunt teu
cada paraula

petjades tendres
escrites de matinada
les esborren altres petjades
quan arriba la tarda

amb gotes d'estalzí
dibuixo llàgrimes,
baten les ales
papallones blanques

tendres llavis
copsen el meu
cor d'ocell

glops de sal
aigua fresca
i absenta

bateguen
sobre el teu
pit transparent

brollador persistent
que la teva frisança
sadolla i neguiteja alhora

esdevé lluerna
en les nostres nits fosques
quan la teva mà l'acarona

i resta abrasament
a la teva falda somiant
convertir-se en bergant lluert

madura el most
de la teva vinya
a l’obagor del meu cos

saó ferma del préssec
banyat per la brisa
a la ribera de l’Ebre

així és el tast
de ta pell
sentor de lo riu

t’escalfes
com febrosa
criatura emmalaltida

t'escorres
en plugissera
gota de rosada

suau niu de caderneres
que gelosament cuides
i la imaginació afolla

em plau tocar-te
en el centre equidistant
de les teves cuixes

on hi guardes
una metàfora
de saliva fresca i sang

fragàncies delicioses
de pa calent
i rosa tendra

botó a botó
lentament
cau el vestit

pors i neguits
després
tu amb mi

bes a bes
regalimen
els sentits

suc dolç
de magrana
madura

lluu el teu record
com espurna encesa
en un llençol negre

i el tast salobre
d'aquells llavis
vessant la teva olor

recorro cada corba
dels teus camins
cercant els nostres racons

i la teva olor
resta en mi
mentre recito
en silenci
tots els versos
que t'he escrit

de gessamí fresc
els dits
i taronja amarga

llisca el vestit
revelant en caure 
el mapa del tresor
del teu bosc obac

sense llop ni destral
tornes borrallons
els seus arbres
quan hi apropo la mà

...i et clavo en silenci
al borrissol de l’orella
un bes d’èxtasi

sobre el teu ventre llis
vogador sense rems,

ni llaüt

tibant tots els sentits,
buides de vi
les nostres àmfores...

...ens capturà la nit

quan em miro
en els teus ulls
de cérvola en zel

 

tebi sol de matinada
il·lumina
valls i muntanyes

enjogassada somrius
al recer
de la flassada

carícies molles
omplen de goig
aquesta pell mascle

en discreta luxúria
tornes el desig
al despullar-te

subtil gest
que escampa el rastre

de la teva flaire

et premo suament
a les palpentes,
des del silenci del teu fons
càlid,
cercant les notes precises
per escoltar dels teus llavis,
música

pels graons del teu desig
des de l'origen dels meus somnis
al centre de tu mateixa

prudentíssim travesso
el teu paisatge ombrívol
de records i sospirs

per aturar-me en el penya-segat
on acaben les puntes rosades
dels meus dits...

...i comença la festa
del teu cos