de sobte t’has esvaït
convertint el teu rastre
en una pols
que escampa l’aire,
deixant el meu cor nu,
ara l’aliment del foc
que fins no fa gaire
atiàvem junts
quan jugàvem a coneix-se’ns
entre besada i esglai.
ara visc en l'espai
que hi ha entre el mirall
dels teus ulls
i els meus, clivellats,
com un cos mutilat,
com una espiga orba
que un cuc escarlata
a xuclades,
n’ha malmès el fruit,
com una carn crua
que crida per vocalitzar
el darrer plor
de l’infant que neix mort.
destil·lo mots cada cop,
que penso en tu
