nedo dintre teu,
en el blau
intens
del clivell on viu
silenciós,
el nostre goig.
i em retens 
captiu, 
com un peix 
que només té vida
en els confins
del teu sexe 
ferest.
ara sóc el teu hoste,
immòbil,
engolit i sotmès
per la voracitat
del teu desig.
clous els ulls 
i em demanes
que no em mogui,
vols tenir la cua
ben endins,
estrenyent 
els llavis
per sentir 
com creix 
l'onada que se'n durà
el teu desfici

cada dia ens retrobem,
no calen paraules
per sentir el xiuxiueig
dels teus llavis
al pronunciar-les,
ni mans a prop la pell
per acariciar-me.
sovint em pregunto:
què serà del neguit
dels nostres versos?
recorreran el món,
i com els nostres fills
portaran els noms
de qui els han escrit?
o potser el temps
els cobrirà de glaç
i restaran en l'oblit,
illegibles i malmesos