estols d’ocells creuen el cel
aquesta nit atziaga,
i en el seu vol porten el dol
que apaga el ble,
de l’ànima alliberada.
car és gemec o dolç miol
em crema el cor,
el bleix amorosit
de les teves paraules.
clos en mi retinc plaent
l’oreig silent,
del deix de gessamí
que em pren la son
i m’enjogassa.
a ran de pell guardo el record
del deler que es mor
i ara em corprén,
les teves carícies blanques.

glops de llebeig, la mar rugent
ungleja la remor
de la nostra frisança

somni,
de paraules fugisseres.
què poc ha durat
la teva frisança!
jo seguiré jugant
en l’aigua freda
de la font estroncada.
i amb l’ànima llastada,
vogaré en silenci
fins l’exili de sal,
a la platja dels còdols blancs