carícies blanques,

només tu,

pastures els meus prats.
i jo assistint al convit
sento els teus pits
com dos escarabats
que pugen porucs,
cingle amunt,
pels costers lluents de glaç.
només tu,
encens la festa del meu cor,
que tibant i desarmat
espera l’engoleixi
la desmesura dels teus llavis
i en un sobtat deliri,
et trobis en la llengua el vi
del meu raïm foraviat