carícies blanques,

estols d’ocells creuen el cel
aquesta nit atziaga,
i en el seu vol porten el dol
que apaga el ble,
de l’ànima alliberada.
car és gemec o dolç miol
em crema el cor,
el bleix amorosit
de les teves paraules.
clos en mi retinc plaent
l’oreig silent,
del deix de gessamí
que em pren la son
i m’enjogassa.
a ran de pell guardo el record
del deler que es mor
i ara em corprén,
les teves carícies blanques.

glops de llebeig, la mar rugent
ungleja la remor
de la nostra frisança