i roig l’ocell
que el serva cada nit,
arraulit entre els llençols,
com criatura que juga
al fet i amagar, silent.
blau és el neguit
com blaves les onades
de la mar que t’agombola
i em converteix en ostatge
dels meus estralls.
les ferides de l'oblit
porto en les mans,
i en els llavis
el teu regust dolç,
de figues ablanides
amb sucre i licor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada