carícies blanques,

sembla que estem aquí
tan a prop,
cadascú en una ribera,
on ja no s'escolta
la remor del riu
ni la música llunyana
de les nostres rialles.
sembla que va ser ahir
que et besava
atansant els llavis
als teus, dolcíssims
quan col·leccionàvem
tots els moments
que mai vam estar junts,
per estavellar-los
contra les roques
del teu escull.
i aquest silenci negre,
com la nit
que ara ens devora,
esborra totes les carícies
que esdevenen invisibles
en la pell,
que mai varen tocar