carícies blanques,

nua els teus secrets

amb la peresa del fred,
delicadament com l’aire
que alena les paraules
teixides a cau d’orella,
amb la lentitud del tacte
que s’enfila per l’esquena
i esdevé foc i aigua.
gaudeix del goig de la pell
amb la dignitat intacte,
i lliura ferma el dolor
a la tenacitat del temps,
que s’esvaeixi com el fum
i no deixi ni rastre.

complaent i dolça acull
en els teus braços fecunds
a aquest foll maldestre,
que en la seva horabaixa
el perill de la mar profana,
per restar amb tu
i reviure tots els setembres